Cap on va el moviment agroecològic?

«Cap on va el moviment agroecològic?» inaugura un pequeño bloque dedicado a los interrogantes, contradicciones y dificultades con los que suelen topar quienes apuestan por adentrarse en proyectos «en positivo»  –muy necesarios, por otra parte–. Es el caso de los sectores más críticos de la producción y el consumo de alimentos ecológicos y de algunas colectividades y centros sociales okupados del ámbito «rurbano» y rural. Guillem Tendero, agitador ecosocial, habitante y parte del proyecto social de Can Masdeu, integrante del ya desaparecido colectivo Transgènics Fora!, organizador junto al que redacta estas líneas del Cicle de pensament i lluita antindustrial (enero-junio 2010, Barcelona), miembro de la Aliança per la Soberania Alimentària de Catalunya (ASAC!), etc., repasa en este primer texto los orígenes del movimiento agroecológico a nivel global, y en Cataluña en concreto, destaca algunas iniciativas surgidas en esta orilla del mundo a partir de 2002 y señala los límites más claros del movimiento que promueve la lucha por la soberanía alimentaria.
Publicado en
Argelaga 1.

Els orígens d’un moviment global

El moviment social agroecològic es va gestar durant la dècada de 1980 a Llatinoamèrica, fruit d’un procés de convergència d’organitzacions camperoles i indígenes que coincidien a oposar-se de manera frontal al model de desenvolupament imposat des dels països del Nord. Un primer cicle de lluita d’aquest moviment es va tancar l’any 1994 a la Selva Lacandona, amb l’aixecament del moviment neozapatista, l’actor social clau, juntament amb el Movimento dos Sem Terra (MST) de Brasil, en la configuració del discurs i la praxis antagònics rurals. Un any abans, el 1993, havia nascut La Vía Campesina, la coordinadora internacional camperola de referència. Tot i tenir una major implantació als països del Sud, actualment aquesta coordinadora està constituïda per centenars d’organitzacions pageses, comunitats indígenes, jornalers/es sense terra i col·lectius rurals d’arreu del món.

L’origen del concepte de sobirania alimentària (SbA) es remunta a l’any 1996. La seva aparició es gestà al Sud global, en el marc del llarg cicle de lluites del qual hem referit les fites llatinoamericanes. Una lluita protagonitzada per les resistències camperoles a la imposició del model agroalimentari i de desenvolupament capitalista per part de les institucions financeres internacionals, les agències intergovernamentals i les potències estatals del Centre, de la mà de les seves multinacionals. Front aquest intent d’imposició, les lluites camperoles defensaven un model productiu i social adaptat a la realitat regional i als anhels de justícia social i ambiental de les comunitats rurals i els pobles indígenes de la Perifèria. Posteriorment, a finals de la dècada de 1990, l’assumpció de la reivindicació de la SbA per part de l’aleshores emergent moviment antiglobalització tingué una importància cabdal.

Amb el pas del temps, aquella primera reivindicació més centrada en l’àmbit productiu i rural, així com en la realitat dels països de la Perifèria, ha anat incorporant multitud de veus, organitzacions i col·lectius d’arreu del món, tant pagesos com no pagesos, els quals han contribuït a enriquir la noció de SbA amb les reflexions i les propostes que aquests actors han anat desenvolupant dins els seus àmbits d’actuació respectius (consum, comerç, drets humans, ordenació del territori, justícia de gènere, etc.). D’aquesta manera, la noció de SbA ha esdevingut un nou paradigma social i de desenvolupament, el qual es presenta avui dia com una sòlida i necessària alternativa al model socioeconòmic i de desenvolupament capitalista.

La SbA és, per tant, una alternativa ideològica i política que defensa un discurs crític i planteja unes pràctiques eminentment transformadores. En aquest sentit, va més enllà dels aspectes tècnics propis d’altres conceptes com la Seguretat Alimentària i es constitueix com un marc de reacció a la lògica capitalista i les teories neoliberals aplicades als sistemes agroalimentaris. La lluita per la SbA dels pobles reivindica el dret de tots els pobles, comunitats i nacions del món a definir les seves pròpies polítiques agrícoles, pesqueres, alimentàries i d’ordenació del territori de manera que siguin apropiades a les seves circumstàncies úniques ecològiques, socials, econòmiques i culturals, i de manera que garanteixin una alimentació equilibrada, suficient i saludable al conjunt de les seves poblacions. D’acord amb el seu caràcter transversal i la seva importància per a la subsistència humana, aquesta proposta de nou model agroalimentari s’estén a tots els àmbits de la vida social. A efectes pràctics, l’existència d’una agenda política comuna ha permès construir un moviment internacional, vertebrat principalment per La Vía Campesina, en el qual tenen cabuda una gran diversitat de col·lectius i actors, cadascun dels quals aporta reivindicacions i propostes adaptades a la seva realitat local i/o sectorial. Es creen, així, xarxes i aliances que pretenen acabar amb la dicotomia que tradicionalment ha enfrontat els països i regions del Centre amb els de la Perifèria. Aquesta riquesa és un dels punts forts del moviment però, alhora, exigeix un procés de reflexió constant entorn l’aplicació pràctica del concepte en els diferents contextos territorials, socioeconòmics i culturals que existeixen arreu del planeta.

Antecedents i emergència del moviment català per la SbA

Coincidint amb el sorgiment del moviment ecologista català, des de finals dels anys 70 i fins a mitjans dels 90 un ampli ventall d’actors diversos va introduir i desenvolupar a Catalunya les primeres alternatives autogestionàries al model agroalimentari industrial. Durant la segona meitat dels 70 i durant els anys 80 marxen al camp (primer al Vallès, més tard al Maresme, al Montseny i a la Garrotxa) els primers grups de neorurals que adopten l’agricultura ecològica (Ae) com a estratègia d’autoabastiment. També durant aquesta etapa sorgeixen les primeres associacions del ram, les primeres experiències productives, les primeres iniciatives d’acostament entre productors/es, consumidors/es i tècnics/ques en producció agrària ecològica (PAE), les primeres iniciatives de certificació, les primeres cooperatives de consum ecològic i les primeres ofertes formatives en PAE i energies renovables.

Des de finals dels 80 i durant la primera meitat dels 90 es concreten els primers (i tímids) suports institucionals a la PAE. Aquestes accions institucionals van coincidir amb l’inici d’un període de fort creixement del sector, així com de la deriva de l’Ae cap a la plena integració en l’entremat capitalista. Mentre això succeïa, però, s’encadenà l’aparició d’iniciatives que esdevindrien cabdals pel moviment: neixen les primeres associacions de defensa vegetal (ADV), les primeres experiències de cooperació entre projectes productius ecològics, nous comitès de suport a les lluites camperoles del Sud, noves associacions i entitats vinculades al consum crític i al comerç just, etc.

Aquestes riques experiències constitueixen els antecedents de l’actual moviment agroecològic i per la SbA català, el qual començà a gestar-se a finals dels anys 90, en un context caracteritzat pel fort creixement del sector ecològic, la creixent mercantilització de l’Ae i la ràpida neutralització del seu potencial transformador. És en aquest context en el qual, sobretot a partir de l’any 2000, té lloc una proliferació important de noves experiències, projectes i col·lectius que podríem situar en l’òrbita de l’Ae i la SbA. Durant aquells anys s’inicià un procés de convergència entre els sectors més polititzats dels àmbits de la producció i el consum ecològics, algunes col·lectivitats i centres socials de l’àmbit rurbà i rural (neorurals vinculats al corrent de «l’okupació i la preokupació rural») i algunes associacions i ong combatives, les quals, després d’acompanyar durant gairebé una dècada lluites camperoles del Sud, començaren a fer sensibilització i acció política per la SbA a Catalunya. Des d’aleshores, s’han multiplicat les experiències i els col·lectius que s’autodenominen agroecològics i reivindiquen l’Ae com a eina de transformació social: iniciatives productives, bancs de llavors autogestionaris, centres socials i col·lectivitats rurbanes i rurals, horts comunitaris, publicacions especialitzades, grups i cooperatives de consum ecològic, projectes de recerca, formació i divulgació, mercats agroecològics i/o de pagès, menjadors escolars ecològics, campanyes d’incidència política que fan ús d’amplis repertoris d’acció, etc. Aquesta efervescència agroecològica, tot i que amb alt i baixos, s’ha prolongat durant tota la primera dècada del s. xxi, fins l’actualitat.

El sorgiment de totes aquestes iniciatives ha anat acompanyat de mobilitzacions i processos de debat i de creació d’aliances que han contribuït a articular el moviment català. Dins aquest capítol, en destaquem quatre.

La Xarxa Agroecològica de Catalunya (XAC) va néixer l’any 2002 amb la voluntat de difondre l’Ae i crear vincles entre els actors dels diversos àmbits i demarcacions territorials. Durant els seus quatre anys d’existència, va esdevenir un dinàmic espai de confluència i d’acció col·lectiva que marcaria un abans i un després pel que fa a la trajectòria del moviment. Entre d’altres fites, va catalitzar l’obertura d’espais de debat, l’endegament de dinàmiques estables de coordinació i l’inici de la lluita contra la introducció de l’agricultura i els aliments transgènics a Catalunya, a través de la creació de la Plataforma Transgènics Fora! Tot i autodissoldre’s l’any 2006, la XAC va llegar-nos una xarxa àmplia, densa i fèrtil de relacions i complicitats entre col·lectius i entitats.

La Xarxeta de pagesos/es agroecològics/ques agrupa una vintena d’experiències productives de Catalunya i el Baix Cinca que treballen amb circuits de comercialització curts (cistelles, mercats…). Es va constituir formalment el mes de gener de l’any 2008 i el seu objectiu principal és reforçar els projectes productius dels i les membres de la xarxa per mitjà de la cooperació, l’intercanvi de productes i coneixements i el suport mutu. Actualment està culminant la fase interna del procés de desenvolupament d’un Sistema de Garantia Participatiu.

La Repera va néixer l’estiu del 2008 amb la voluntat fomentar l’acostament i la cooperació entre els grups de consum i els projectes productius agroecològics. Fins ara, la seva tasca s’ha traduït en la celebració de tres trobades ben concorregudes (juny 2008, febrer 2009 i abril 2010), així com en la creació d’eines i recursos principalment telemàtics (www.repera.wordpress.com).

L’Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya (ASAC!) és actualment l’espai de coordinació i de treball de referència dels col·lectius i les entitats de base que, des dels diversos àmbits i territoris, promouen la SbA a Catalunya. El seu naixement s’emmarca en una iniciativa d’àmbit estatal que s’endegà l’any 2008. A més de comptar amb quatre comissions permanents (gènere, anti-omg, polítiques i reforç local) fins ara l’asac! ha destacat sobretot per promoure la realització a Catalunya de la Setmana de Lluita contra els transgènics i per la Sobirania Alimentària, la qual té lloc anualment en l’àmbit estatal, de manera coordinada i descentralitzada, entorn el 17 d’abril, la Diada internacional de la lluita camperola. Enguany se’n farà la tercera edició, del 10 al 17 d’abril.

Un balanç provisional

Deu anys després de l’incipient emergència del moviment agroecològic i per la SbA català, el nombre de col·lectius i organitzacions catalanes que treballen per la sba, així com el nombre i l’abast de les iniciatives que aquestes estan tirant endavant, indiquen que ha arribat l’hora de començar a parlar d’una certa consolidació del moviment. Amb tot, diverses realitats i circumstàncies conviden a confrontar algunes reserves a la tesi de la consolidació. En primer lloc, d’acord amb l’opinió del corrent més contestatari del moviment, cal destacar la manca d’acció explícitament política (pressió, denúncia, interpel·lació, confrontació…) que en certa manera caracteritza l’activitat de la majoria dels col·lectius i les entitats. En aquest sentit, dins del moviment existeix, per exemple, un intens i interessant debat entorn l’activitat que realitzen els grups i les cooperatives de consum ecològic, el nombre de les quals ha augmentat de forma exponencial des de l’any 2000. La qüestió es podria formular de la següent manera: ¿fins a quin punt aquests grups pretenen i/o estan aconseguint anar més enllà del mer fet d’organitzar-se per consumir productes ecològics a uns preus assequibles?; ¿fins a quin punt pretenen i/o estan aconseguint desenvolupar un model de consum crític que, de manera conscient i efectiva, contribueixi a la transformació del sistema agroalimentari i social dominant des de la perspectiva de l’ Ae i la SbA?; ¿és possible contribuir a aquesta transformació sense fer cap altre acció política que la d’organitzar-se per consumir de manera més o menys «alternativa»?

Així mateix, les dificultats a l’hora d’integrar de manera real i profunda la perspectiva de gènere dins la pràctica quotidiana dels diversos col·lectius i entitats; els conflictes entre actors i les dificultats que se’n deriven, per exemple a l’hora de donar continuïtat a les coordinacions i als espais de treball aglutinadors; la desconnexió respecte les lluites en defensa del territori, el moviment ecologista i les incipients expressions a Catalunya de la crítica i la lluita antindustrial; la inexistència a Catalunya d’un actor pagès combatiu de referència que compti amb suficient reconeixement, legitimitat i implantació territorial; la manca de reflexió, tant funcional com política, sobre la pròpia pràctica que caracteritza la dinàmica de treball de la majoria de grups; o la desproporció entre, per una banda, les forces, recursos i capacitats amb que compta el moviment i, per l’altra, la magnitud de les dinàmiques i les realitats a les que aquest tracta de fer front (incidència dels circuits curts front adhesió a la Gran Distribució Alimentària; lenta i poc sistemàtica recuperació de llavors i sabers front la magnitud de la pèrdua de patrimoni fitogenètic i coneixements pagesos tradicionals…) són només alguns dels elements que apunten a la necessitat de matisar la idea de la consolidació del moviment.

Amb tot, malgrat les esmentades mancances i dificultats, és innegable que durant la darrera dècada el moviment agroecològic i per la SbA català ha experimentat un creixement molt important, tant quantitatiu (nombre de col·lectius i iniciatives) com qualitatiu (magnitud dels projectes i les coordinacions, incidència i impacte de les activitats…). Encara queda, però, molt camí a fer. I, tanmateix, algunes de les línies mestres del que queda per bastir es presenten de forma prou clara. En primer lloc, cal treballar de valent per garantir la viabilitat de les experiències transformadores que s’han endegat durant la darrera dècada. En segon lloc, cal seguir acumulant forces, teixir més aliances i cada cop més àmplies, i cuidar les que ja s’han creat per tal de fer-les més sòlides. En tercer lloc, és necessari continuar esmolant les reflexions, les maneres de fer i les propostes. Tot això si es vol avançar cap a un horitzó en el que les pràctiques i les idees que caracteritzen el moviment siguin assumides (després d’haver estat pertinentment esmenades) per una massa social crítica capaç d’impulsar les transformacions estructural des de l’arrel a les que de moment tan sols s’aspira.

Guillem Tendero

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s