Tornar al camp

Rafa, un compañero de Alcoi involucrado en la recuperación de saberes agrícolas, insiste en las limitaciones a las que se refiere el anterior artículo [«Cap on va el moviment agroecològic?»] a la vez que introduce una nueva problemática:

Amb l’increment de les contradiccions del sistema capitalista com la superpoblació de les conurbacions, els nivells de contaminació, la vacuïtat de la vida a la ciutat i especialment, amb la situació de crisi econòmica i els índexs d’atur, un panorama de ruralització o èxode urbà durant les pròximes dècades sembla bastant versemblant. Sobre el possible potencial transformador d’un moviment organitzat que apunte en aquesta direcció es recolzen, de forma distinta, corrents com l’antidesarrollisme o el decreixement. Passant per alt les diferències (en alguns aspectes irreconciliables) que separen aquests moviments, pensem que en general no han parat prou atenció al que per a nosaltres seria una idealització del món rural: d’una banda la idea de que una tornada a lo rural és en si mateixa un fet revolucionari; d’una altra la concepció de lo rural com espai disponible per al goteig de persones, en la mesura que prenguen consciència de la insostenibilitat urbana.

¡Ahí es nada!
Publicado en
Argelaga 1.

La velocitat que han pres el creixement demogràfic, els progressos tecnològics i científics i el creixement econòmic fan que les contradiccions evolucionen cada vegada amb major rapidesa: la història s’accelera fins a tal punt que l’apreciació dels canvis en un lapse de temps molt curt (alguns anys) es fa cada vegada més difícil i aleatòria, mancant una “distància” suficient.
La geografia, un arma per a la guerra,
Yves Lacoste.

Hi ha, al nostre parer, algunes dades que no caldria perdre de vista. La primera és el creixement exponencial i relativament recent de la població mundial, que s’ha anat multiplicant de forma vertiginosa els últims 400 anys fins a superar, segons s’estima, els 7.000 milions d’habitants (1.000 milions només en els últims 12 anys). L’altra és que, segons un informe de l’ONU, en algun moment de l’any 2007 i per primera vegada a nivell mundial, la població establerta a les ciutats va superar a la població rural. Aquesta fita històrica es calcula que va tindre lloc a una ciutat industrial com va ser Alcoi cap al 1850, quasi cent anys abans que en el còmput global de l’Estat Espanyol. Sens dubte degut a que aquest moviment migratori va estretament lligat al model de societat industrial i de serveis, com sabem, en plena decadència a bona part d’occident.

Amb l’increment de les contradiccions del sistema capitalista com la superpoblació de les conurbacions, els nivells de contaminació, la vacuïtat de la vida a la ciutat i especialment amb la situació de crisi econòmica i els índexs d’atur, un panorama de ruralització o èxode urbà durant les pròximes dècades sembla bastant versemblant. Sobre el possible potencial transformador d’un moviment organitzat que apunte en aquesta direcció es recolzen, de forma distinta, corrents com l’antidesarrollisme o el decreixement. Passant per alt les diferències (en alguns aspectes irreconciliables) que separen aquests moviments, pensem que en general no han parat prou atenció al que per a nosaltres seria una idealització del món rural: d’una banda la idea de que una tornada a allò rural és en si mateixa un fet revolucionari; d’una altra la concepció d’allò rural com a espai disponible per al goteig de persones, en la mesura que prenguen consciència de la insostenibilitat urbana. Estem d’acord que la possibilitat d’una vida que valga la pena de ser viscuda està molt lluny d’allò que hui anomenem ciutat, i és cert que aquests aspectes s’han tingut en compte d’una manera crítica a diversos textos, però resulta curiós que el que podria ser el toc d’atenció més clar sobre algunes d’aquestes qüestions el trobem a una novel·la de ciència-ficció [1]. Primer respecte a la possibilitat d’un decreixement comandat des de dalt per un règim polític despòtic i totalitari com a mesura coercitiva davant una crisi energètica, i, en segon lloc, sobre la impossibilitat que el gros de la població es puga sustentar sobre un món rural aridificat, aniquilat, desaparegut. Si volem pensar allò rural des d’un punt de vista col·lectiu i revolucionari no caldria passar per alt aquests avisos, encara que provinguen d’un futur imaginari. En relació a la viabilitat d’aquestes perspectives, alguns assumptes superen realment la nostra capacitat d’anàlisi, inclús plantejant-los a nivell local: Quina superfície necessita una comunitat humana per a conrear tots els seus aliments? Hi ha prou espai al camp per a conrear aliments d’una manera respectuosa per a totes les persones que viuen actualment a la ciutat? I espai suficient per a viure totes aquestes persones al camp? I els camps, estan en condicions de fertilitat després d’anys d’ús i abús de químics? Tenim temps i possibilitats d’aprendre els coneixements necessaris per a emancipar-nos de les ciutats assolint l’autonomia? Serem capaços de relacionar-nos i viure de manera comunitària? Totes aquestes preguntes i d’altres, que ens podrien turmentar si les prenem massa seriosament, son en canvi importants de tindre en compte si volem afrontar una tornada al camp de manera conscient.

Abordarem el tema basant-nos, en general, al cas particular de les nostres comarques (al nord de la província d’Alacant), raó per la qual els plantejaments i les conclusions no sempre seran exportables. No volem donar una visió massa pessimista, però considerem important enumerar els problemes amb els quals ens trobem quan parlem de tornar al camp, no per a desmotivar a ningú, sinó per avançar amb els peus a terra. Els qui han pres la decisió de viure al (i del) camp, bastant feina tenen per tirar endavant. Ara per ara, l’autosuficiència és pràcticament impossible, de manera que calen diners per a viure, fins i tot als marges del sistema. En aquest sentit, que l’agricultura siga un dels treballs pitjor remunerats condiciona a emprar quasi la totalitat del temps per al treball. Més encara quan els projectes que trobem estan escampats, perquè el potencial de la vida fora de les ciutats està en allò comunitari i es fa necessari un cert nombre de persones així com un cert grau d’organització. Però açò es fa difícil d’assolir, ja que aquests anys d’incomunicació, alienació i des-socialització no han estat en va. La llavor dels qui a les nostres terres han donat el pas d’enfrontar-ho cara a cara sembrarà el camí per als qui vinguen darrere. Un altre problema el trobem a l’hora d´aconseguir un lloc on viure. La situació d’aquestes comarques ha fet que l’especulació immobiliària haja deixat una petjada important en els preus de les cases de poble, les cases de camp o els terrenys on poder construir una casa. El tradicional caciquisme valencià que prefereix deixar caure els masos i les cases per la possibilitat de venda als guiris i als ricaxons o directament de requalificació és aclaparant. La carència d’un moviment col·lectiu orientat en aquest sentit i la llarga tradició repressiva es sumen per complicar l’assumpte. En qualsevol cas, les iniciatives d’una o altra forma van proliferant i esperem que continuen. D’altra banda, l’envelliment de la població rural, el menyspreu per l’agro durant dècades i la manca de comunicació entre les persones han fet que valuosos coneixements hagen ja pràcticament desaparegut; en aquest aspecte son molt positives les relacions intergeneracionals què ja s’estan donant, ja que el temps corre en la nostra contra. Un intent de conjuminar esforços i assolir una mica de la tant preuada autonomia son les Xarxes de Consum Ecològic, encara que amb freqüència no són capaces de superar les contradiccions que elles mateixes generen. Filles de l’agricultura ecològica quan aquesta era ja una agricultura de mercat, tracten de desenterrar el seu potencial transformador, però els seus mecanismes de defensa acaben per ser, de vegades, sols miratges. En la pràctica, resulta complicat no reproduir els esquemes de la societat de classes: eliminar els intercanvis materials, mediats pels diners, i substituir-los per altre tipus de relacions que vagen en funció de les necessitats i les possibilitats de cadascú seria un bon objectiu. En canvi, a les experiències geogràficament més properes es posa l’èmfasi en la possibilitat de l’autoocupació i el treball remunerat en les tasques organitzatives [2], situació que genera una sèrie de problemes com l’especialització o la falta d’interès per part dels consumidors. En aquest sentit hi ha una qüestió que des dels inicis s’ha resistit especialment: la d’abastar amples ventalls de població i no quedar-se reduïts a «qui s’ho puga permetre». Quan l´ecològic està de moda i una bona part del funcionariat sensibilitzat es troba molt a gust amb la seua dosi d’alternativisme, gran part del discurs agroecològic cau en sac trencat [3]. En general, aquestes xarxes pateixen un greu problema endèmic de manca de comunicació i les responsabilitats acostumen a recaure sobre un nucli reduït de persones. Pensem que els esforços haurien d’anar encarats a generar espais de debat i treball col·lectiu i no una imatge eco que projectar, que ens acomoda, impedint que ni tant sols ens adonem de les tares que acumulem.

Tornant a l’aspecte demogràfic, si bé no sols el creixement de la població influeix sobre la mercantilització dels bens comuns, ja que és també una qüestió social i cultural, és evident que en general l’augment de la població exerceix una pressió sobre el territori. La concepció del medi físic com a seguit de recursos disposables, el descobriment de noves fonts i noves formes de conversió energètica (en especial els combustibles fòssils) i la reducció de la mortalitat i allargament de l’esperança de vida lligada a les societats modernes han fet possible aquesta tendència desbocada. Per tant no resulta estranya la idea que, en un (més que probable) escenari d’escassesa energètica, un ajustament de la població s’impose. La qüestió ací serà la manera en que ho faja. Assolir un major grau d’autonomia serà determinant, i en aquest sentit les ciutats son les majors dependents. A hores d’ara no creiem possibles un neomalthusianisme conscient o una «Agenda 21» que ens vinguen a solucionar la papereta, més aviat es convertirà en una qüestió eminentment pràctica: de la capacitat que tinguem d’adaptar-nos als nous temps dependrà en gran mesura el caire més o menys dràstic que prenga la situació. Dos-cents anys de despossessió capitalista ens han convertit en la generació pitjor preparada per afrontar la nostra pròpia supervivència, perquè l’avanç implacable d’aquesta organització social s’ha encarregat d’anar esborrant les bases materials i culturals que permetien la vida fora del seu domini. Coneixements sobre agricultura d’autosuficiència, construcció de baix impacte o formes d’independència energètica son ara afers revolucionaris, en la mesura en que es porten a la pràctica al marge de les institucions i contra elles. Enfrontar-se al model social dominant assenyalant totes les seues vessants i els seus falsos opositors, també. Del que tardem en prendre consciència de forma col·lectiva sobre aquests fets i sobretot, del que tardem en posar-nos a treballar mà amb mà en aquesta direcció, dependran en gran mesura les nostres possibilitats d’èxit.

Rafa

Notes

1. José Ardillo, El Salario del Gigante (Pepitas de Calabaza, 2011).

2. Curiosament en un estudi recent s’entrevista a 9 cooperatives de consum, 7 a Catalunya i 2 al País Valencià, sent aquestes últimes les úniques que no funcionen exclusivament amb treball voluntari. Aspectes pràctics de les experiències de consum ecològic organitzat, Xarxa de Consum Solidari i Institut d’Economia i Ecologia Política (2012).

3. Sobre aquestes dues qüestions, la de la tornada al camp i la de les contradiccions que arrossega l’agricultura ecològica, son dignes de consideració els textos de Marc Badal «Viejas herramientas para nuevas agriculturas» (Publicat l’any 2009 a la revista Resquicios nº6 i posteriorment revisat i ampliat a la revista Raíces nº2, 2011, amb el títol «Viejas Herramientas para nuevas agriculturas: una herencia despreciada») i El Brasero: agitación agroecológica (2003).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s